ANA/CR 37 Autor: Joaquim de Riba Camarlot

A partir de la segona meitat del segle XIX, l’economia tradicional de muntanya va entrar en crisi a tot el Pirineu i va afectar Andorra de ple. Alguns aspectes d’aquella crisi van incidir de manera particular en la parròquia d’Ordino, com va ser el cas del tancament de les fargues de ferro, una indústria rural que, malgrat les dimensions modestes, resultava fonamental per a l’economia de la vall. Totes les feines complementàries que asseguraven les fargues ―carbonar als boscos comunals, extreure i transportar el mineral dels meners, traginar el ferro elaborat…― van desaparèixer. A poc a poc, l’emigració temporal que practicaven els fills cabalers (tant els nois com les noies) a les zones vitivinícoles del sud de França o a Catalunya es va anar convertint en una migració permanent. Si a l’emigració dels fills cabalers s’afegia ara la dels fills hereus, les cases es tancaven de manera definitiva. Les famílies de les dues cases pairals més benestants de la parròquia ―els d’Areny-Plandolit i els Rossell― feia gairebé un segle que havien traslladat la residència habitual fora de les valls i, sovint, se’n van mantenir allunyats durant aquests moments difícils. Altres cases mitjanes, que tenien algunes propietats de terres i de petits ramats de bestiar, van resistir la crisi gràcies a l’aprofitament de les pastures comunals i a la possibilitat de jugar amb aquella «economia de fronteres» que les franquícies duaneres van permetre practicar als andorrans.

Una d’aquestes era la Casa Ferino, els hereus de la qual, tant a la novel·la com a la realitat, havien exercit d’administradors de les fargues i de les propietats de la casa dels d’Areny-Plandolit. La casa és avui propietat del Comú i s’ha convertit en un Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya.

La Casa Nicolau o la Casa Ramonguem es van mantenir sempre com a cases pairals ben sòlides, entroncades per enllaços matrimonials amb altres cases de la vall, que van poder resistir les crisis. La conversió d’una part de la Casa Ramonguem en un hotel permet deduir que, durant la segona meitat del segle XX, el turisme, sobretot lligat al paisatge i a la neu, ha esdevingut un dels motors econòmics de la vall d’Ordino.

Molta gent de pena hi ha a la vall des d’aleshores, Sumpta. Massa gent de pena», va dir el Ferino sincerament commogut. I com si volgués confirmar aquelles paraules, en arribar a Arans, una dona que duia un collader amb dues ferrades d’aigua va demanar permís per espigolar els camps segats a mesura que les cavalleries bastaixaven les garbes. També se’ns va apropar un ancià, amb l’espinada doblegada pels anys, per reclamar un tros de rebaixant per fer-hi una boïga. Tothom tractava el Ferino amb respecte i deferència, com si fos un déu que els pogués alliberar de la misèria. A mi se m’eriçava la pell del cor. Estava confosa perquè la vida no era mica regalada per a la majoria de la gent de la vall. No s’assemblava gaire a l’estampa romàntica que conservava de la infantesa, plena de records ensucrats i acolorits. Més enllà de la tàpia, a l’altre costat de la rasa inexpugnable on havia estat vivint, començava un món de tons més foscos, de sabors més agres: més reals. Pensava en la mare, en mi mateixa, emigrants a Barcelona, i recordava l’angoixa per les dificultats econòmiques, que no es podien comparar amb les de la gent de la vall. A nosaltres els diners ens arribaven amb retard, però sempre teníem un recurs a mà: una amistat, un tros de terra per vendre, una joia per dur al mont de pietat, com quan vam haver d’empenyorar unes arracades de la mare per deslliurar el Quimet de la quinta. Què es deu sentir quan no tens res, quan no esperes res?