ANA/CR 116 Autor: Joaquim de Riba Camarlot

De la Casa Rossell ens ha arribat constància documental des del segle XV. Va viure una evolució paral·lela, tant des del punt de vista econòmic com des del social, a l’evolució de la Casa dels d’Areny-Plandolit. Entre els segles XVII i XIX la casa va augmentar el patrimoni de manera considerable gràcies a les explotacions ramaderes i a les fargues de ferro. Els hereus van tenir un paper destacat en la vida social i política del país. Cal fer una menció especial a Antoni Fiter i Rossell, fill de la casa, que, per encàrrec del Consell de la Terra, va escriure l’any 1748 el Manual Digest, que és un compendi de la història i dels privilegis andorrans, i una guia per al bon govern dels patricis.

L’any 1866, quan el pare de la Sumpta, don Guillem d’Areny-Plandolit, va impulsar una reforma política, ho va fer amb l’oposició de Josep de Riba, l’hereu de Cal Rossell, que encarnava les reticències de la classe política andorrana a introduir canvis al país.

A cavall entre els segles XIX i XX, la casa va rebre alguns dels viatgers més notables que treien el nas per la mal anomenada «República d’Andorra». La més coneguda és l’estada de mossèn Cinto Verdaguer l’estiu de 1883. L’any 1902 s’hi va hostatjar Birger Mörner, un viatger, escriptor i diplomàtic suec que ens va deixar un relat deliciós de la casa i dels propietaris en un llibre titulat En la república dels contrabandistes. Entre els viatgers catalans, cal destacar, també, l’escriptor Josep Aladern, pseudònim de Cosme Vidal Rosich (natural d’Alcover), amic de mossèn Cinto, que va pujar a Andorra l’any 1892 i en va donar testimoni a l’obra Cartas andorranas.

La nissaga dels Rossell es va acabar perdent perquè els dos fills, el Joaquim i la Maria Lluïsa, del darrer matrimoni de la casa entre Lluís de Riba Camarlot i Maria Cassany, van romandre solters i van morir sense descendència. La casa pairal i les extenses propietats que encara s’havien salvat van passar a mans del Govern d’Andorra. El patrimoni de béns mobles i immobles dels Rossell s’ha anat recuperant els darrers anys per posar-lo ―tal com s’ha fet amb el dels d’Areny-Plandolit― a disposició dels residents i dels visitants del país.

Cal Rossell era quasi tan antiga i hisendada com casa nostra. Disposaven també de capella privada, dedicada a la Immaculada Concepció, construïda a tocar de l’era i el mallador. Un motiu d’orgull dels Rossell era la vaixella d’estany que tenia tres-centes seixanta-sis peces, una per cada dia de l’any comptant que fos de traspàs. Hi havia atuells pertot arreu: als escudellers, als armariets, a sota els llits i per sobre les calaixeres. «Tota la casa té», deia sovint el Ventura, «el color vell i platejat de l’estany de la vaixella».