ANA/FGP 398 Autor: Guillem de Plandolit

Entre els segles XVII i XIX la família Areny es va convertir en una de les cases més poderoses de la vall d’Ordino i d’Andorra. La puixança econòmica, la sustentava en l’acumulació de bones terres de fons de vall (compres, cessió de béns…); en l’explotació ramadera en transhumància, per a la qual cosa constituí veritables companyies ramaderes; en la propietat de fargues de ferro, i en el paper de prestadors de diners a particulars i a institucions. Al poder econòmic s’associà un creixement social que es va potenciar amb unes bones estratègies matrimonials dels hereus de la casa, per a la qual cosa no dubtaren a organitzar enllaços entre parents. També hi ajudà, en aquest aspecte, el trasllat de la residència a la Seu i, fins i tot, el fet de passar temporades a Barcelona.

El patrimoni es va expandir cap a l’exterior de la parròquia i va arribar a comarques allunyades d’Andorra. A la casa i a les propietats d’Ordino es van afegir nombroses propietats en altres parròquies de les valls, una casa i una torre a la Seu d’Urgell, una finca a Noves de Segre, un mas a la Guingueta d’Ix, un pis llogat a Barcelona… De la branca dels Plandolit els arriben propietats del Mas Targarona de les Masies de Sant Pere de Torelló; i de la branca familiar del Pallars havien heretat moltes propietats a la vall Fosca i el títol nobiliari de barons de Senaller i Gramenet.

Al poder econòmic i a la preeminència social dels hereus (o dels cabalers) de la casa va anar lligat, també, un paper polític destacat i van ser durant diverses generacions síndics d’Andorra, veguers del copríncep episcopal, batlles de la ciutat d’Urgell i membres del capítol de la catedral.

La casa Areny havia estat, des de la seva construcció, l’admiració de la vall. Amb les ampliacions fetes pel pare cap als anys quaranta —quan va fer-se càrrec del patrimoni poc temps abans de la mort de l’avi Josep—, es va convertir en una de les mansions més notables de tot el Pirineu. La primera reforma havia consistit a vestir la pedra de la façana amb un arrebossat de calç que la distingia de la resta de cases del carrer. També es van substituir els eixidors de fusta per una balconada seguida de ferro forjat de la farga Areny amb l’escut de la família. A muntanya, la calç i el ferro són signes que esventen els cabals de l’amo d’una casa. La fusta i la pedra, en canvi, són el llenguatge de la pobresa, perquè la fusta la dóna de franc el Comú i la pedra és tan abundant que Déu va decidir utilitzar-la per fer les muntanyes.

Quan la Sumpta va néixer l’any 1860, la família estava en el clímax del poder econòmic i social. El seu pare, don Guillem, fill únic, baró de Senaller i Gramenet, l’hereu que acumulava el patrimoni dels Areny d’Ordino, dels Senaller de la vall Fosca, dels Plandolit de Sant Pere de Torelló…, estava a punt de convertir-se en síndic de les Valls i promotor de la reforma política que va atorgar el dret de vot als caps de casa i va fer possible una concessió per a instal·lar balnearis i casinos a Andorra.

L’any 1892, quan la Sumpta va morir, la família havia perdut bona part de les propietats que tenia al país, don Guillem feia anys que havia mort a Tolosa, condemnat i expulsat del país pel Tribunal de Corts (el tribunal penal), i la casa d’Ordino estava tancada pràcticament tot l’any.

Què havia passat en aquests cinquanta anys? Què va motivar un canvi tan extraordinari? Per què la Casa d’Areny-Plandolit va passar de ser la més poderosa a la pràctica desaparició?

La penúria que el volt per la vall em descobria augmentava la meva estranyesa de per què la gent d’Andorra va oposar-se als projectes dels balnearis i els casinos que va posar en marxa el pare quan presidia la República. Li ho vaig explicar al Ferino.
—Prou els volien els balnearis i els casinos, amb l’única excepció dels quatre caps grossos que tenien por dels canvis. S’havien de construir a les Escaldes, on hi ha les fonts d’aigua calenta. Però la Société, per estalviar-se l’enorme despesa de construir les carreteres, va optar per instal·lar un casino a la Solana del Pas de la Casa. El Consell es va sentir enganyat.

L’explicació a les preguntes, cal cercar-la en l’enfrontament entre don Guillem i el Consell pel tema dels balnearis i els casinos, que va comportar que s’hagués d’exiliar i que es perdessin algunes de les millors propietats de la casa. D’altra banda, els fills del primer matrimoni, sobretot el primogènit, Josep, conegut com a «Pepe», es van enfrontar amb la segona esposa, dona Carolina, a causa de l’enorme herència que havia quedat a la mort del baró. Tot plegat va generar moltes despeses en advocats a causa dels dilatats judicis, va dividir les propietats entre els fills de la primera i la segona dona, i va allunyar els uns i els altres de la casa pairal d’Ordino.

La família va desaparèixer de l’escena social i política del país.

Fins on arriba, em demanava, l’ambició dels homes?, què som capaços de fer per les terres d’una herència? És suficient el manament de la sang, de mitja sang en aquest cas, per posar estolledors perquè no es desbordi la cobdícia?
M’ho mirava tot: la prada d’herba esponerosa, les feixes de parets de pedra esglaonades, les bordes cobertes de pissarra negra i lluent com atzabeja, la farga ja aturada i el molí encara en funcionament, i procurava trobar una resposta. Provava de veure en aquell tros de la vall, encès per la llum ataronjada del matí, un tresor suficient per justificar les disputes, però solament distingia el motiu abominable que ens portava a ciutat, que ens escampava com llavors que s’emporta el vent i ens allunyava irremeiablement d’Ordino i de les persones estimades que s’hi quedaven.
Contemplar la finca de l’Any de la Part, mig tapada pels pollancres gegantins que vorejaven el camí, em va fer agafar unes ganes incontrolables de plorar.