Foto antiga: ANA/FGP 320 Autor: Guillem de Plandolit

L’església parroquial d’Ordino, sota l’advocació de Sant Corneli i Sant Cebrià, és d’origen medieval. Va ser remodelada i ampliada entre els segles XVII i XIX, tot coincidint amb l’expansió de la població de la parròquia. És l’època, també, del creixement econòmic de la Casa d’Areny-Plandolit. La planta és senzilla, d’una sola nau, amb capelles laterals, entre les quals destaca la dedicada a sant Guillem, el nom que van dur tots els hereus de la Casa Areny. Té un campanar senzill. Les reixes de l’interior provenen de les fargues que tenien les dues grans famílies de la parròquia, els Areny i els Rossell, que van trobar en la indústria rural del ferro una de les fonts principals d’ingressos. Hi ha fins a cinc retaules barrocs, dedicats als patrons del poble.

Tal com en altres parròquies andorranes, es conserva una marededeu romànica, de fusta policromada. La Mare de Déu d’Ordino és una de les més petites de les valls i per la iconografia ―el nen està col·locat al centre de la falda de la mare, que simplement el presenta als fidels però sense interactuar-hi ― es pot datar entre els segles XI i XII.

El mateix dia que el Ventura va cantar missa a l’església parroquial de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino, li vaig dir a la tia Conxa que ja podia disposar-ho tot, que volia conèixer el noi dels dos mil duros de llegítima. […]

Al capdavall, quin sentit tenia ajornar-[ho]? Allò que més m’importava, la part més lluminosa de la meva vida, la topografia de la felicitat imaginada s’havia esvaït quan el Ventura va acceptar definitivament el seu destí de nét obedient, submís, i va celebrar la primera missa en presència de tots els habitants de la vall. Bé, no tots, perquè aquell dia hi va haver tres absències notables a l’església d’Ordino durant la cerimònia: la dels pastors que guardaven la vacada i l’eugassada als cortons i als emprius comunals; la d’una servidora, que va quedar-se estirada al llit, paralitzada pel pes de plom dels records, incapaç de moure els ulls dels dibuixos de la calç al sostre; i la de l’àvia Rossella, que havia abandonat la vall i el món a l’inici de l’estiu sense poder veure el seu nét convertit en capellà. Una desgràcia que va desllustrar la festa i que les dones del poble comentaven amb grans escarafalls de pena. Una pena que jo no compartia.