Foto antiga: ANA/FGP 152 Autor: Guillem de Plandolit

La concessió per a explotar les aigües del país per a produir electricitat, que el Consell General va atorgar a la companyia FHASA l’any 1929, va permetre construir les carreteres que comunicaven les valls amb l’exterior i, també, l’interior de les parròquies. Gràcies a les comunicacions, la vall d’Ordino va començar a somiar amb noves propostes econòmiques que ja s’albirava que anirien lligades als visitants: el que aleshores es denominava «la indústria dels estrangers». Era començament de la dècada de 1930 i el germà petit de la Sumpta, el Pau Xavier, que havia estudiat medicina i tenia negocis de taxidèrmia, va tornar a obrir la casa pairal i va instal·lar-hi a la part del darrere ―a l’edifici que avui és l’Auditori Nacional― el Museu Areny de Ciències Naturals.

L’arribada, però, del llarg període de guerres va aturar aquest projecte i d’altres, i, finalment, la casa pairal dels d’Areny-Plandolit va tornar a quedar deserta durant llargues temporades. Finalment, va ser venuda pels darrers propietaris al Consell General l’any 1972 i es va iniciar el procés per a convertir-la en el museu actual.

El Lluís, pobre, encara pensa que em recuperaré bé. Des que som a Puigcerdà, parla amb entusiasme de mirar d’estalviar un capital —aquí guanya bastants diners— i, al cap d’uns anys, retirar-nos dels tràfecs d’aquesta societat canviant i imprecisa, on ni ell ni jo ens trobem còmodes. La nostra destinació seria la casa d’Ordino, el racó més apartat i bell del món (li he parlat tant de la vall, que ja n’és un admirador entusiasta). Ell es dedicaria a llegir i a escoltar música d’òpera al gramòfon que s’acaba de comprar, així no enyoraria l’únic record que li queda de la ciutat: les nits d’estrena del Liceu, on es gastava molts dels diners que li enviava el germà hereu. Jo rentaria i pentinaria la Roseta, cuinaria amb la dida al foc a terra i contemplaria des del balcó de la sala noble el luxe dels colors del bosc a la tardor. Al capvespre, sortiríem plegats a passejar fins al pont de Sornàs. Recuperaríem el temps de quan no existien les preocupacions i les pors, quan només prestàvem atenció als sorolls i les olors de la natura: el temps de la innocència.